Vivies temorosa de l’endemà
guiada per les ombres dels malsons,
impedien somriures en un bell rostre
per absència de llum en cristalls trencats.
Creus que la eternitat dels bategs
pertany a un món abstracte,
on ninfes en somnis dansen
i la mínima espurna negre es fa il·lusió.
Gotes seques entristeixen els teus ulls,
en tu udola la veu del sofriment.
Deix de voler igualar la lluna
i dorm amb els seus murmurs de la nit.
Criatures salvatges vetllaran el teu son,
sobre la neu que et congela la sang.
Vas aprendre a morir en vida,
sense saber com cercar el camí.
Sobre un prat vas aclucar els ulls,
pertanyent ja al propi cel o infern.
Lluitaves contra el teu subconscient
buscant l’abisme del que no et salvaran.
Fa temps que vas renunciar a l’esperança,
i tota flor va pansir en el teu interior.
Els ulls se’t van tornar negres de dolor,
i et vas tancar en una caixa de tortura.
Van sentenciar el teu últim alè,
en lamentacions incomprensibles.
Aquell que un dia t’arrencà el cor,
fugí vida enllà amb l’absència d’un adéu...
No hay comentarios:
Publicar un comentario